El suro de la Lonnia

EL TREN. Per cert, en què penses?
(Melodia per escoltar de fons: alguna cançó de Supertramp, com ara "Dreamer" o "Breakfast in America")

Avui pujo al tren, se que a cada estació arribo a un lloc i un temps diferent. Són tots meus, només meus. Ja ni recordava aquesta parada. Ah, que simple i clar es veu tot, i llunyà. La màquina va enrere, endavant, i a tot arreu es va aturant.
Pujar en aquest tren es com mirar àlbums de fotos de moments passats. Es com recordar el que pensaves abans i altres banalitats. Es com tornar a trobar-te, la via ajunta els trossets que et falten. Cada destí és el camí que un dia vas deixar de seguir. Ell s’atura, i tu baixes, però aleshores, te n’adones...

Que tots els vagons estan buits. Desperto i sóc al meu llit.

Mig atabalat, d’altra banda el cap clar, vaig a la cuina i em faig l’esmorzar. Dubto molt que si em tornès a adormir el tren tornes a passar per aquí.

Quina pena, quina pena...

Perquè se que me n’oblidaré. Quedaré encallat en el present.
Em descol·loco, em desconcentro. M’aclaparo, i m’absento.
De nit torno cap al meu llit.
Al matí ni recordo l’ahir.
Txucu-txucu-txú, pi-pi.